Deixar-te un dia - Manel

Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat,
Caminàvem rumb a casa, el sol s’amagava entre terrats.
La teva veu sonava lluny com el xiulet de trens perduts,
Com la remor d’un riu nascut en cims nevats, muntanya amunt.
I aquella idea illegal m’anava inundant el cap;
M’hauràs de disculpar, amor meu, que vaig pensar deixar-te un dia, abandonar-te a la teva sort.
Només esperava, en silenci, que es presentés el moment de fer-ho volar tot pels aires fent veure que era un accident.
Diria unes paraules greus mirant a l’infinit,
Les sentia dins la boca tenses, preparades per sortir.
Venien frases solemnes que ens matarien com a un poltre coix,
Venia arrossegar el cos mort del nostre amor fins a un racó discret
Per amagar-lo entre les flors.
Oh savis que aneu predicant pels carrers
Que l'amor es transforma amb els anys.
Veniu urgentment a explicar-nos si es transforma tant,
Si es transforma tant,
Si es transforma tant,
Si es transforma tant!
Ja s’intuïa a l’horitzó la costa verge d’un nou món,
Ja em desplaçava més lleuger, alliberat del pes del teu amor.
Ja se sentia algú rient, l’escalfor d’una altra gent,
Un altre cos, una altra veu capaç de fer-me més content.
Ja m’allunyava caminant mirant els ulls als vianants.
Sabeu el meu futur? Avui li he disparat amb munició de plata
Apuntant directe al cor.
En aturar-nos per creuar vas agafar-me la mà.
Vaig tornar una bola rasa a un nen que jugava en un portal.
No ho expliquis a ta mare, que m’escopirà el proper Nadal.