Desapareixíem lentament - Manel

Vaig entrar a la festa, l’amfitrió em va presentar els convidats.
Vaig cridar “he vingut a començar de zero”, vaig acomodar-me en un sofà.
Des de la finestra es veia el parc on s’avorrien uns adolescents.
Vaig pensar ¿on dorm?, ¿què veurà quan es llevi? Mentre desapareixíem lentament.
Vaig comprar-me un saldo de trompeta, assajàvem cada nit.
Estava bé tocar, però preferia barallar-me amb els veïns.
Ahhh, mireu, un E Major volant, escapant-se per damunt del celobert.
Vaig escriure-li alguna cançó, ¿i què? Mentre desapareixíem lentament.
Vaig pujar a un arbre amb l’ambició de veure el Llobregat.
Les branques eren guerxes i del pes se’n van tombí, tombar.
Les noies joves de la vila se’m van quedar mirant de lluny, rient.
Ahhh, la vida podia ser difícil mentre desapareixíem lentament.
Vaig trobar una dona, vam llogar un apartament prop de Gavà.
Què vam ser ella i jo tot aquell temps em temo que no us ho sabré explicar.
Mai vaig dir-li en què pensava l’hemisferi més cabró del meu cervell.
Una brisa fresca a la platja deserta, mentre desapareixíem lentament.
L’ajudant del mag va treure el vel i allà seguíem, morts de fred.
El públic amb raó emprenyat reclamava que li tornessin els diners.
El productor abraçava la cartera i deia “paciència, senyors meus;
Les paraules màgiques funcionen però aquest parell desapareixen lentament”.
El del teatre demanava calma dient “tranquils, res és tan pur ni net;
Les paraules màgiques funcionen, però aquest parell desapareixen lentament”.