A veure què en fem - Manel

I ara preguntes exactament què està passant
–tu, que ho tenies tot tan lligat–
I dissimules, però crec que ho vas enganxant,
Per més que cridis, no respondran.
Els monstres de la teva infantesa trista,
El cos de professors que et va agafar mania,
No els miràvem i se’n van anar
I això, en silenci, s’anava fent gran.
Tampoc hi estic molt familiaritzat,
Però em temo que és una oportunitat.
I ara comences a entendre els pobres desgraciats
Que des d’un taxi van treure el cap
Cridant: “prepara’t, que al final et tocarà
Aprendre a viure i a no culpar
A la verola borda i a la tos ferina,
Al papa i a la mama i als crims del nazisme”.
I ¿què hi farem si ens vam despistar
I això avançava infectant-nos la sang?
Prova somriure davant del mirall,
Que ara tenim una oportunitat.
Vam llevar-nos emprenyats per un soroll,
Maleint alguna festa d’estudiants tronada,
Quan vam veure un feix de llum, una claror,
Avançant entre els llençols, fregant les cames.
Vam notar que tremolava la porta del balcó
(abans d’obrir vas comprovar el nus de la bata)
Al carrer, entre un immens núvol de pols
Fugien en desbandada animal
Les cançons que no avisaven que mentien,
Les frases serioses que ja feien riure,
I van deixar-nos aquesta veritat
Que em sap molt greu, però per sempre sabràs:
Pots agafar-la o deixar-la passar
Però ara tenim una oportunitat.
Tenim una oportunitat.
Ha, ha, ha! A veure què en fem.